Avui fa 40 anys que Johan Cruyff va debutar com a jugador en partit oficial amb el F.C. Barcelona quan era el C.F. Barcelona. Val a dir que el canvi de sigles venia imposat per el franquisme, per allò del Football Club Barcelona. Si que havia debutat en partit amistós contra un equip belga, crec que era el “Brujas” i el Barça va guanyar per 6-2, amb dos gols del crack holandés, un de penal.
En aquell partit del debut oficial, contra el Granada, el resultat va ser de 4-0 i també va fer dos gols, un de un “cacau” impressionant de fora l’àrea. I puc dir que jo hi era. Jo tenia 7 anys, aquell 28 d’octubre de 1973. Ho recordo com si fos ara. Els infants tenim una memòria portentosa per a les coses que ens agraden i ens queden gravades per sempre més. Per això cal educar…
Fa 30 anys que cada 11 de setembre em llevo al matí, esmorzo i surto a commemorar la Diada Nacional de Catalunya. Fa molts anys de la mà del pare, ara porto jo de la mà als meus fills…
Moltes coses han canviat però altres, per desgràcia, no. Abans erem “quatre gats” fent l’ofrena floral a Rafel de Casanova i retent l’homenatge als caiguts al fossar de les moreres. Ahir, però, vam viure la continuació de l’#11S2012, en una de les experiències més boniques que he viscut com a català. Més d’un milió i mig de persones agafats de les mans al llarg de 400 kilòmetres de punta a punta del país, clamant per la llibertat.
Tots vam ser determinants, però ara és el moment de reconèixer i agrair profundament la tasca dels milers de voluntaris que van entregar-se a l’organització per tal d’aconseguir una fita única a la història. Gràcies a l’Assemblea Nacional Catalana i tota la gent de bé que la fa possible cada dia!!
Tot el que estem fent i la molta feina que ens queda per davant, ho fem per ells, pels que ens succeiran, però també per tots aquells que ens han precedit en la lluita. Són molts els avantpassats que ja no hi són i que ahir, d’alguna manera còsmica, també ens feien sentir el seu alè i les seves mans. Tenim un deute patriòtic amb ells, però sobretot una obligació amb les properes generacions.
Ara, doncs, és l’hora dels adéus, però com diu la cançó: “senyal d’amor, senyal de pau”. Això no es per trencar. No és en contra de res ni nungú. Només volem ser lliures i conviure en pau. Som un poble obert, tolerant i integrador, com vàrem demostrar ahir. És la #CatalanWay, la nostra manera de fer: la #ViaCatalana. Fa sentir molt orgullós pertànyer a aquest “petit país”.
Si #femvia junts, #somimparables!!
És l’hora dels adéus i ens hem de dir: Adéu-siau! Germans, dem-nos les mans, senyal d’amor, senyal de pau.
S’està preparant la manifestació més gran que hi hagi pogut haver al llarg de la història de la Diada. Serà un esdeveniment històric. No hi pots faltar!!!!!!
Vine l’ 11 de Setembre a la concentració per a la Independència a Barcelona!
Reenvia aquest missatge a tots els teus contactes
Si sóc jo sol no tindrem la independència mai .
Si som 500.000 ens ignoraran.
Si som 1.000.000 se’n riuran de nosaltres .
Si som 2.000.000 ens atacaran .
Si som 3.000.000 el govern de la Generalitat haurà d’accelerar el procés de la independència
Si som 4.000.000 no crec que siguem espanyols ni una setmana més .
Si som 5.000.000 o més farem una festassa i serem independents aquest mateix dia
Quan vaig decidir-me a obrir aquest bloc fa unes setmanes, va ser perquè volia dir moltes coses donat que finalment en Pep marxava. Poques coses es poden sentir tant fortes com ser culer. Només és comparable a l’amor per la terra, al teu poble o al teu país. Al capdavall, tot és una mica el mateix…
Vaig mirar el calendari i vaig pensar que si no em posava un límit temporal no aconseguiria res. Llavors vaig veure una data màgica per mi cada any, però aquest l’efemèride és més especial per allò del número rodó. Avui, fa 20 anys que en Ronald Koeman va llençar aquell meravellós míssil que va perforar la porteria d’en Pagliuca.
Segueix resonant dins del meu cap aquell: “Minut 111. Tocarà Stoichkov, pararà Bakero, picarà Koeman…. GOOOOOL!!!!” d’en Puyal. Acte seguit, la cursa a la glòria de la banda del millor 4 que he vist mai. Potser això no és futbolísticament parlant del tot correcte, però sabeu què, era i segueix sent el meu ídol. Vaig caure de genolls al bell mig del saló de casa un bon amic que m’havia convidat. L’èxtasi va ser irrepetible. Sí, irrepetible. Acabem de viure el Barça més gran de la història, però aquell moment per mi serà insuperable, perquè als 16 anys tot és molt més intens.
Per això, des d’aquella època en que jo ja jugava a futbol feia anys amb el 4, he sentit un carinyo molt especial per ell, pel 4. Per això segueixo lluint-lo orgullós a la vora d’una colla de bona gent, el DESPERTAFERRO, l’equip del qual defensem els colors des del 2006.
Bloc del @Despertaferro_4 